Home Articles d'opinió

Buttletí

Nom...:

E-mail:

Opinió
Les emocions i la Jove Cambra PDF Imprimeix Correu electrònic
Dimecres, 18 de Febrer de 2009 23:04
"Ens han ensenyat a ser molt lògics i raonables prenent decisions, però resulta que no hi ha una sola decisió -lògica, suposadament raonable- que no estigui contaminada per una emoció. No hi ha un projecte que no comenci per una emoció. I no hi ha un projecte que no acabi per una emoció. I no ens han ensenyat gens sobre les emocions. Si es dediqués a això algun temps, alguna paciència i alguns recursos, puc garantir-los que dintre d'uns anys no només tindrem més emprenedors sinó una societat més feliç. "

I que és Jove Cambra, sinó aquesta utopia de felicitat? L'Eduard Punset, en aquestes paraules, potser no sabia que estava parlant de la Jove Cambra.

La Jove Cambra és un lloc on poder utilitzar les nostres emocions per a fer un mon millor, i resulta, que fent això, millorem com a persones i com a col·lectiu.

Nosaltres som aquells emprenedors que emprenem projectes per a millorar la societat, que ens formem en prendre decisions d'una manera diferent, que ens deixem envair per les emocions en el nostre dia a dia. I puc veure la felicitat en els rostres de tots els meus júniors, quan fem la feina ben feta, i és una de les coses que em fa més feliç de la meva etapa de president. El conjunt de projectes que des de Tarragona realitzem, ens fan estar orgullosos de pertànyer a aquesta entitat, i ens educa en aspectes que difícilment trobaríem en altres llocs.
 
Teaming, Per Alicia Vallespí PDF Imprimeix Correu electrònic
Diumenge, 26 de Octubre de 2008 16:30
Alicia Vallespí, és una especialista en Coaching i en formació en lideratge i comunicació, de Tarragona, a la que vam convidar a assistir al Congrés Nacional de Manresa. Penjo aqui el que ha escrit al seu bloc, sobre la conferencia que es va realitzar sobre el Teaming, per Jil van Eyle.
 
 
 
De ser un jove emprenedor, ambiciós, crear una empresa, aconseguir èxits, ser un referent clau al sector, creure’s haver assolit la felicitat passejant amb el seu Porsche pels carrers d’Amsterdam, a tenir una filla amb hidrocefàlia greu, prendre consciència de la necessitat de fer canvis radicals a la seva vida, crear el Teaming, i dedicar la seva vida a difondre aquesta idea, a fer que la màxima quantitat de gent la conegui; aquest és el Jil van Eyle, el que havia estat assistent personal de Frank Rijkkard, l’ex entrenador del Barça.

Un concepte que sobta i pot arribar a generar desconfiances per la seva extrema senzillesa, Teaming no és una ONG, no és una fundació, no és una empresa, no te treballadors, no té número de compte bancari. Teaming només és una idea, que consisteix en una iniciativa solidària per reunir micro donacions en equip, donacions d’un euro, 1, al mes, una quantitat simbòlica que a nivell individual no té sentit, però que quan ho porta a terme un col·lectiu o un grup d’empresa, es converteix en la possibilitat real de col·laborar en el projecte solidari que el mateix col·lectiu hagi escollit.
 
 
 
 

 


A canvi de res? A aquesta pregunta ell sempre contesta, que aquest és un projecte voluntari, transparent, en el qual el seu mèrit només consisteix en haver simplificat la idea (1 euro), donar-li una marca a una cosa que ja es feia amb altres noms (Teaming) i difondre’n la idea.

Tot això ho explicava amb una energia i una força increïble, aquest cap de setmana passat al Congrés de la Jove Cambra Internacional que s’ha celebrat a Manresa, davant un auditori ple de joves emprenedors, als quals els assegurava que el més important si creus en alguna cosa, és seguir endavant, buscar l’excel·lència en tot allò que fas, viure el somni, perdre les pors, i perseverar.

La meva forma de col·laborar en la difusió del Teaming és penjar aquest article al meu bloc, al Jil li va semblar bona idea, penso que hi ha coses que valen la pena realment.
 
 
Temps d'emprendre PDF Imprimeix Correu electrònic
Diumenge, 19 de Octubre de 2008 21:10

La necessitat aguditza l'enginy. Bastant hi ha d'això quan, en època de fort creixement de l'atur, proliferen els projectes d'autoocupació


Fer-se autònom és, per a molts de qui ingressen en l'atur, una opció en temps de crisi. És una forma de generar ingressos quan no es troba treball, però també una opció de risc. Perquè l'essència d'emprendre és arriscar, i no sempre tots qui es fiquen en això són conscients de la seva magnitud. En aquest nombre del nostre suplement ‘Economia i Negocis’ analitzem el fenomen dels projectes d'empresa que van néixer arran d'una situació d'atur. Ho fem en un context d'alça de l'atur, on el Govern acaba d'incrementar fins al 60% la quantitat màxima de la prestació d'atur que algú pot cobrar de cop amb la finalitat d'establir-se com treballador per compte propi.

Capitalitzar l'atur és una fórmula a l'abast de qualsevol que perdi el seu treball. Presumiblement anirà a més. Segons dades del Departament de Treball, el nombre d'expedients amb persones que van capitalitzar part de la seva prestació d'atur per a establir-se com treballadors per compte propi va augmentar a Catalunya en un 18,5% entre els anys 2006 i 2007, passant de 11.810 a 14.000. El percentatge podria ser molt més engruixat a la fi del present 2008, a tenor de les xifres d'atur, que en el Camp de Tarragona i Terres del Ebre acumulaven el passat mes d'agost un increment interanual del 40,96%.

Davant aquesta situació, sobra dir que emprendre per necessitat no és el mateix que fer-lo per vocació, encara que el resultat final pugui ser brillant en ambdós casos. Sovint, algú que munti un negoci per necessitat sofrirà molta més aversió al risc que un altre que ho faci creient fermament que allí hi ha una oportunitat de negoci inexplorada i amb potencial de creixement. Però la confiança no ha de ser confosa amb temeritat. Un projecte mal plantejat, amb un pla de negoci inexistent i un estudi de mercat fet a cop d'intuïció i ‘olfacte emprenedor abocarà, sense remissió, al fracàs. I això val per a tots. Per a l'emprenedor nat i per a aquell que només busca sobreviure.

Buscar ajuda –que la hi ha, i molta, i desinteressada en molts casos– no només és aconsellable, sinó necessari. Acudir a qualsevol de les institucions acreditades perquè assessorin a l'emprenedor en el seu pla de negoci i els primers passos administratius pot estalviar molts fracassos. S'està fent, i s'està fent bé. Però, després dels primers passos, vénen els segons. En la majoria dels casos, aquests passos es traduïxen en necessitat d'inversió. I és aquí on l'emprenedor, respongui al perfil que respongui, acostuma a estar molt sol. Poc crèdit privat, però poc també de públic. Potser seria un bon moment perquè les Administracions comencessin a concentrar-se en això. Almenys, mentre duri la tempesta.

 
Los errores - Didac Lee PDF Imprimeix Correu electrònic
Dijous, 07 de Agost de 2008 20:43
Hola juniors!

Us penjo aqui un escrit de'n Didac Lee, primer premi CYEA Catalunya 2007, que a més de ser un magnific emprenedor, és un actiu blogger.
El joven Bruce Wayne se propinó un soberano tortazo, a lo que su padre, lejos de regañarle, le dijo: "¿Y por qué nos caemos? Para aprender a levantarnos". De este fragmento de Batman Begins podemos obtener algunas reflexiones útiles en el entorno empresarial.

Primero. Castigar por los errores cometidos es una reacción legítima, pero no siempre efectiva: inhibe la iniciativa y destruye la creatividad. Como decía Lenny en Los Simpson, "todo el mundo puede equivocarse, por eso los lápices vienen con una goma en un extremo". Es inteligente asumir que errare humanum est. Lo importante es aprender de nuestras equivocaciones y así evitar que se repitan. No hay mejor camino al éxito que la rápida reflexión sobre el fracaso.

Segundo. La innovación en la empresa no es posible sin fomentar inteligentemente la cultura del error. Aprender de cada fallo es el método natural del ser humano y, por tanto, es recomendable integrarlo como un valor corporativo más. Solo arriesgándose, aún sabiendo que se puede fallar, se consiguen los mejores resultados. El conservadurismo, el ir sobre seguro, no suele conducirnos a grandes gestas. Sin atrevimiento ni riesgo, lo más probable es una recompensa mediocre.

Tercero. La humildad, la capacidad de reconocer los fallos y la voluntad de mejorar, es el ingrediente básico de la cultura del error. Nuestro ego no nos deja reconocer los errores y, con esta actitud, cerramos la puerta a la mejora. ¿Alguien cree que la bombilla se inventó a la primera? Edison, lejos de decir que se equivocó 999 veces antes de dar con el invento, afirmaba que ya sabía cómo no fabricar una bombilla de 999 formas. Excelente ejemplo de inteligencia, perseverancia, capacidad de trabajo y humildad.

Cuarto. La educación: difícilmente empresas y emprendedores puedan asimilar esta filosofía si no se ha fomentado durante todas las etapas de su desarrollo (escuelas y familias). No se puede poner en práctica de un día para otro. Debe ser enseñada y experimentada desde pequeños.

¿Qué hubiera sido de Gotham City si al joven Bruce no le hubieran enseñado a arriesgarse desde pequeño, no le hubieran premiado sus logros y animado a levantarse tras cada caída?.
 
 
Quins emprenedors volem? PDF Imprimeix Correu electrònic
Dimarts, 08 de Juliol de 2008 17:34

Extret de Expansion.com (link)


Que a Alexandre III de Macedònia li l'anomenecin El Gran va ser, en bona part, gràcies als extraordinaris dots de governant que atresorava, però no seria just pensar que tot el mèrit va ser seu.

Si el famós fill de Filipo va poder arribar tan lluny va ser perquè va contar amb un mestre de la talla d'Aristòtil, que va saber potenciar les capacitats del seu deixeble fins a forjar a l'home que es convertiria en llegenda. I aquest, al seu torn, va poder ser un gran mestre perquè havia après de Plató, qui al seu torn va aprendre de Sócrates.

No és casualitat que al remuntar-nos en la història d'un gran geni descobrim que és un esglaó més en un conjunt de savis, o que ha estat el precursor d'un corrent que uns altres han recollit i millorat. No es d'estranyar, per tant, que en un breu període de temps apareguin figures relacionades entre si que revolucionen una manera de pensar o de fer.

On està, doncs, el secret? La resposta és tan senzilla com òbvia: en la relació alumne-professor sustentada sobre mestres que destaquen per ser els millors en el camp en el qual imparteixen els seus ensenyaments. El mentor és aquell que està encaminat a ser el guia, aquell que atresora l'experiència necessària perquè el novell, l'alumne, no hagi de recórrer el camí que ja ha realitzat el professor, sinó que pugui partir d'un punt més avançat que li permeti aspirar a metes elevades. Quanta major sigui l'experiència i preparació del mestre, millor preparat estarà l'alumne.

Així doncs, la relació entre alumne i professor no és una mica casual que hagi de menysprear-se. I és aquí on el nostre país té encara molt que aprendre. Vivim en un entorn universitari on no existeixen les càtedres de emprenedoria i on la majoria dels quals imparteixen cursos relacionats amb el tema no són emprenedors, sinó persones amb molta teoria acumulada, però poca pràctica que tot just seran capaces de transmetre passió als seus alumnes.

Vivim en un entorn d'ensenyament, al que difícilment podran accedir els emprenedors brillants (perquè a pesar de totes les dificultats, i com diu l'anunci, l'ésser humà és extraordinari), que seran aquells que podran compartir experiència amb els seus alumnes, perquè aquests puguin aprendre d'ells.

Iniciatives com les quals es realitzen a Regne Unit, Pakistan o el Líban, on és habitual que siguin els emprenedors els quals exerceixen de professors, han de ser un bon mirall en el qual mirar-nos. No es pot oblidar que si volem seguir al capdavant quant a la creació d'empreses, hem d'invertir en polítiques d'ensenyament, que en aquest cas passen per aconseguir uns bons professors capaços de crear corrents d'emprenedors que produeixin els nostres propis Sócrates, Platones i Aristòtil de la emprenedoria.

 


 

Segueix-nos

Twitter



JCI EC 2011

JCIBOOK.NET